Ahir vaig fer vaga

Era un dia d’estiu, i dinàvem d’un conill amb ceba que deia la padrina que “s’havia fet tot sol”. Sèiem a la terrassa de Sa Ràpita, ella, amb una bateta fresca de color blanc i floretes liles, jo amb un vestit blanc de fil que transparentava el banyador verd que encara no m’havia tret confiant en tornar a la platja després de dinar quan em va dir “cuida’t den Joan, no ho veus que no té vi?”. Jo vaig contestar rient, que era en Joan que m’havia de cuidar a mi. Un altre dia que ens vàrem trobar soles a la cuina, desparant la taula, em va dir així, fluixet com si fos una mica un dels nostres secrets, “has de creure més en Joan”. A mi aquests comentaris em semblaven d’un altre món, del món de sa padrina. D’ençà que ella ens va deixar, mai més ningú m’ha fet un comentari semblant.

Enguany, he estat en xoc després de posar cara a un parell de dones maltractades i als seus maltractadors. He vist companyes embarassades vestides amb roba ben ampla perquè havien d’anar a signar el contracte i a una entrevista de feina, una dona, em va demanar per les meves intencions reproductives. Per si em faltaven arguments, dilluns passat, a la consulta, vaig conèixer na Míriam. Estava molt nerviosa perquè no li agraden els ginecòlegs i molt menys quan necessiten la signatura d’un consentiment informat. Per intentar treure tensió, li vaig preguntar pels seus fills, que vaig concloure que, com son pare, són un “compendi de virtuts”. En canvi, ella diu que no fa res de bo, ni res important, ni li agrada res. Em vaig enfadar amb mi per haver fet la pregunta i no poder afegir res a la resposta, amb na Míriam per pensar que no fa res i amb el món per permetre que hi hagi tantes Míriams.

Aina