De vegades escolto històries de les que en voldria fer meu un bocí. Aquesta n’és una.

Na F té vuintanta-tres anys segons el DNI i vuitanta-sis reals i sense haver de fer cap pregunta, em va explicar la vida. A canvi, aquesta mena de secret de confessió que tenim els metges.

Va arribar a Mallorca als setze anys i es va casar amb “un tuberculoso, un tísico”. En dos anys varen tenir tres fills “que son lo único bueno que me dió.” Ell va passar la resta de vida ingressat a Caubet. (Durant una part de la vida, em vaig pensar que “anar a Caubet” era una frase feta per dir que s’havia mort algú. Caubet, l’Hospital Joan March, és un centre de cures pal·liatives i pacients crònics).

Sola però amb 3 fills, va haver de cercar més feina fora de casa. Va anar a parar a l’aeroport. Amb els anys i els torns es va anar fent amiga d’un guardia civil setze anys més jove, però ella era una dona casada, encara que tengués un marit absent. El dia del darrer torn de na F, ell no hi era i no es varen dir adéu.

Es varen trobar mesos després, a l’aeroport, un dia que ella anava a Menorca a un viatge de jubilats amb unes amigues que ja són totes mortes. D’amagat, ella li va posar dins la butxaca dreta dels calçons un bocí de paper blanc retallat a correcuita amb el seu telèfon i la il·lusió d’una telefonada que mai va arribar.

Un matí que na F va baixar al carrer indignada, sense pintar i sense dutxar perquè aquell matí no tenia aigua, ell l’esperava al portal. L’havia anat a cercar perquè aquells dos anys sense ella havien estat massa llargs. No portava un ram de flors a les mans perquè “es un poco tacaño y las flores no sirven para nada.” Ja fa tretze mesos que es troben, d’amagat.

Ella, amb el seu accent andalús, la seva samarreta vermella, els seus llavis roses i les seves polseres daurades, encomana tanta alegria que vaig estar encantada de passar-hi els seus dotze minuts de visita i la mitja hora del descans, de fet, li hauria demanat que quedàs a passar amb mi, com a mínim, la resta del matí.

Aina

Ens acompanyen a l’habitació i tenen el detall de deixar-lo caminar. No necessita cap cadira de rodes, de fet, ha vengut de casa conduint i ha aparcat a un descampat en comptes de fer-ho a l’hospital.

L’habitació 118 té les parets grises, no blanques, per dissimular la sensació d’hospital, un sofà que a la nit es convertirà en llit de color blau sota una finestra que no es pot obrir, una butaca grisa i un llit de malalt que deixem buit i sense desfer. Li fan posar un camisón blau de paper amb transparències i l’esquena oberta del que ell no es queixa, però jo penso que ataca la dignitat de qualsevol.

Ma mare diu que quan entres a un hospital, el temps deixa de ser teu. Feim passar aquest temps sense propietari mirant el mòbil, llegint el diari i xerrant de com pot ser que s’hagin descomptat amb els vots de l’Ajuntament d’Eivissa, si arribarà aviat la calor i quin dia és el Súper Jueves per anar comprar sandàlies. Feim veure que mon pare va vestit de carrer i en qualsevol moment tornarem a casa o anirem collir els aubercocs que no s’hagin menjat els escarabats i en farem confitura. El venen a cercar, ell ho intenta, però aquesta vegada la cadira de rodes és inevitable.

Les acompanyants que ens acabem de convertir en esperants, decidim marxar una estona de l’hospital. Al final d’un carrer de xicarandanes carregades de flors entrem a una botiga de plantes. Passejant, trobam unes plantetes per penjar amb flors petites, blanques o liles que fan olor de mel. Hi ha roses de moltes formes, mides i colors. Cercant quines fan més bona olor, li explico a ma mare que les vermelles no m’agraden perquè estan carregades de tòpics. Ella troba que les blanques, si estan soles, són avorrides. Guanya el concurs de les olors un roser petit amb un capoll groc a mig obrir que ens ha sorprès amb la seva intensitat.

Després d’una hora de voltes disperses, no comprem plantes, ni flors, ni l’hamaca beix per penjar sota la parra que està d’oferta. Jo tenc el cap entre les complicacions potencials i les seves conseqüències de les que no goso parlar amb ningú perquè penso que saber més també vol dir patir més i que el desconeixement, en aquest cas, és un sinònim de tranquil·litat que no vull destorbar.

Moria és un lloc hostil, molt, massa, de l’illa de Lesvos on hi sobreviuen unes deu mil persones que parlen dari, farsi, lingala, pot ser una mica de francès, i si tenim molta sort, una mica d’anglès. Fugen de moltes realitats que no haurien d’existir i que, de fet, com que els mitjans de comunicació no en parlen, oblidem que existeixen. Quan vaig veure que moltes dones eres afganes, el primer que em va venir al cap va ser “la guerra d’Afganistan, no havia acabat?”. 
Moria és el lloc de les meves cinc is: injustícia, impotència, intensitat, il·lusió i ingenuïtat.

És dimecres, són les nou i és el nostre segon dia a la clínica per dones de Moria, algú ens diu que n’M. fa anys i el dia comença amb abraçades i happy birthdays. Ens explica que és del 88 i avui fa trenta-dos anys, però les dates ballen. N’Irina i jo també som del 88 i fa dos i quatre mesos, celebràvem els trenta-un. Intentant aclarir el ball dels anys, entenem que les nostres maneres de comptar també són diferents.

La seva dona i la seva filla de sis anys fan temps esperant que parem per dinar, però no mengen res. Dinem assegudes a una de les taules de plàstic negre i tamborets coixos, quan acabem, es posen unes ulleres d’alegria i treuen una coca coberta de bengales. Cantem en català, en anglès, en farsi, en portuguès i en francès. Entre cançons i mamballetes, les bengales s’apaguen i la seva filla l’ajuda a bufar les espelmes. Brindem, riem i mengem coca. Mentres recollim, algú li pregunta a n’M: 

-Què faràs aquesta tarda? 

-Res. Jo sóc un refugiat.  

Avui m’ha tocat anar al meu centre de salut preferit perquè, de vegades, em permet viatjar sense moure’m de la consulta també m’agrada, perquè tenc sensació de feina en equip, perquè està a prop de casa, perquè és fàcil aparcar, perquè solem tenir una estona per anar a fer un cafè amb llet i a la terrassa del bar del costat on hi toca el sol.

Ha entrat na Kourorotou, més per intuició que per altra cosa, perquè el que hem cridat i el seu nom s’assemblen tant com ho deuen fer Mali i Mallorca. Ha entrat rient, amb el cap ple de trunyelletes minúscules que no puc evitar demanar-me com s’ho fa per evitar que es desfacin, un vestit de color groc fluixet ple de dibuixos de fil daurat que la fa estar radiant.
La seva acompanyant porta les mateixes trunyelletes al cap però va vestida amb uns calçons grisos i una jaqueta blau marí de xandall. També riu, i com que això s’encomana com els badalls, jo m’afegeixo a les rialles.

Una i l’altra s’ajuden per entendre’m i fer-se entendre. M’adono que cada vegada moc més les mans confiant en el llenguatge no verbal i totes parlem més fort, com si les barreres idiomàtiques i culturals es poguessin saltar amb una escala de decibels creixents.

Durant l’exploració, la conversa a tres de mans i riures continua. Un bocí irracional del meu cervell que no entén de 10-minuts-per-pacient, retrassos ni agendes, busca una excusa per allargar-la. Els pregunto pel vestit de na Kourorotou. Tenen un conegut que fa poc ha anat a Mali i els ha portat teles de colors per fer-se vestits nous, diuen que així es senten una mica més a prop de casa.

Marxaria amb elles a fer aquest cafè al sol de mig matí, a gaudir de la seva complicitat, a escoltar com faran els vestits i a fer preguntes sobre el seu país i la seva vida a Mallorca, però la meva part del cervell responsable que mira el rellotge s’imposa.

Surten de la consulta i penso que la sororitat és un neologisme de tota la vida del que elles en són una gran definició.

La cara xuclada amb marques d’acne, una trunyella llarga de cabell negre que no para de moure’s, uns ulls marrons ben foscos mirant enlloc amb les pupil·les massa dilatades, els braços marcats per anys de punxades que s’aferren fort al llit, les cames primes i llargues que no paren de fer moviments violents a prop de les nostres cares. Crits intensos que parlen massa. Neix en Toni que ingressa a neonatologia per tractar la síndrome d’abstinència que el farà plorar sense consol durant setmanes. N’Andrea marxa a la seva habitació.

Passades vint-i-quatre hores del part, estan junts per primera vegada. Arriba el migdia i l’habitació encara és buida, sembla que estigui intentant allargar tant com pot el matí amb en Toni, com si sabés que serà l’únic.

Jo faig temps esperant per anar a visitar-la perquè pugui estar una miqueta més amb el seu fill però sobretot perquè em trenca l’ànima saber que a la una i quart vendran a explicar-li que ja no en té la custòdia.

Entro a l’habitació desitjant que aquesta vegada tampoc hi sigui però la trobo al llit, amb la mare i la tieta que la miren assegudes al sofà blau de sota la finestra, però passats uns segons ens deixen soles. Tenc la sensació que em cedeixen la responsabilitat de tenir-ne cura una estona i jo, ni tan sols sé quina cara posar

Li recordo que ahir, després del part, li vaig posar un implant que li evitarà un embaràs els tres propers anys. Li sembla sentir sa mare plorant al passadís, jo no sento res i ella també la deixa de sentir. Parlem del seu fill Mateo de tres anys que encara no sap que ha tengut un germanet. Li demano, per favor, que recomenci el tractament amb metadona que feia quan va sortir de la presó. Ella, em diu que ho farà i em demana un diazepam. Ens mirem als ulls i li poso la mà dreta a l’espatlla esquerra sense atrevir-me a dir-li en veu alta que confio en ella. Just en aquell moment, s’obre la porta i guaita la treballadora social que m’informa que han de parlar amb n’Andrea.

Surto de l’habitació, no vull girar el cap ni mirar enrere, però inevitablement, veig de cua d’ull la treballadora social, dos guardes de seguretat i dues dones massa mudades. La mare de n’Andrea està plorant al passadís.

Aina

El pipipi pipipi del telèfon té la capacitat de fer-me botar una mica el cor que em tornarà ràpidament a lloc o em voldrà sortir disparat per la boca en funció de les paraules que senti després de prémer el botó verd. Avui ha tocat que el cor volgués sortir per la boca, el cos de sota els llençols blancs i els peus per la porta de l’habitació patint per no perdre els esclops liles i desitjant que la targeta m’obri la porta a la primera. Per sort, fa anys que vaig aprendre que a les guàrdies tot és més fàcil si dormo amb el pijama verd.

“S’indica cesària urgent per sospita de pèrdua del benestar fetal” El temps que passa entre aquesta sospita i la seva confirmació, o no, és l’estona objectivament més curta i subjectivament més llarga de la meva feina.

No cercam aplaudiments com els que demanen un bis al final d’un concert, de fet, ni tan sols esperem que ningú ens digui res per haver fet la nostra feina el millor que sabem. Ens ha agradat molt veure n’Alba amb els ulls ben oberts per començar a conèixer el seu nou món, però, sentir un “gràcies, sou meravelloses” de matinada, ens ha fet tornar al llit satisfetes, un poc més contentes i ens ha ajudat a tornar trobar la son molt més ràpid. Gràcies a tu, acabada d’estrenar, padrina de n’Alba.

Aina